Alacant torna al carrer per l’educació pública el 12 de setembre

El curs ha començat, però el conflicte educatiu no s’ha acabat. La manifestació educativa del 12 de setembre a Alacant va tornar a reunir milers de persones per a exigir més personal, menys alumnes per aula i una inversió suficient en l’ensenyament públic. Alicante Plaza situa la participació al voltant de les 8.000 persones. La marxa va eixir de les escales de l’IES Jorge Juan i va recórrer la plaça dels Estels, l’avinguda d’Alfons el Savi i la Rambla fins a l’Explanada, coincidint amb les mobilitzacions de València i Castelló.

La convocatòria, impulsada per STEPV, CCOO i UGT dins del procés de mobilització educativa, va reunir professorat, personal de suport, famílies i alumnat. En el seu balanç, publicat el 13 de setembre, UGT remarca que la suspensió de la vaga no ha desactivat el conflicte i reclama una resposta efectiva a les reivindicacions pendents.

A Elx, la mobilització ja s’havia fet visible el dijous 10 de setembre. Representants docents es van concentrar a la plaça de Baix per a convidar la ciutadania a participar en la manifestació i reclamar més plantilles, actuacions urgents de climatització i una negociació amb resultats. La defensa de l’escola pública tornava així a ocupar també l’espai públic de la nostra ciutat.

La vaga es va suspendre; les reivindicacions, no

La vaga indefinida docent, iniciada l’11 de maig es va suspendre provisionalment al juny, després d’un mes de mobilització i de la consulta al professorat. La comunicació dels sindicats convocants deixava clar que les propostes de Conselleria continuaven sent insuficients. Suspendre la vaga no significava donar per bones les condicions que l’havien provocada.

Hi hagué un avanç que cal reconéixer: l’acord sobre reducció de la burocràcia, avalat en la consulta que recull STEPV. Però aquell acord parcial no resolia la resta del conflicte. Les reivindicacions sobre plantilles, ràtios, inclusió, infraestructures i condicions salarials continuaven obertes quan els sindicats van convocar la primera gran mobilització del nou curs.

La manifestació d’Alacant va tornar a posar sobre la taula necessitats concretes: cobertura immediata de vacants i substitucions, també del personal d’atenció educativa i d’administració i serveis; més professionals per a atendre la diversitat; edificis segurs, accessibles i adaptats a les temperatures actuals; recuperació del poder adquisitiu i defensa de l’ensenyament en valencià. No són qüestions decoratives: són les condicions que el moviment reclama per a poder educar amb dignitat.

Les promeses no poden quedar-se a les portes de les aules

El problema no és només què anuncia Conselleria, sinó què concreta, quan ho aplica i com es comprova que ho ha complit.

Ja en l’anàlisi de la proposta del 5 de juny, UGT advertia que massa mesures quedaven condicionades a futures meses tècniques, estudis o grups de treball. Reclamava calendaris detallats, objectius quantificables i mecanismes de seguiment. En inclusió, assenyalava la falta de compromisos precisos d’increment de professionals especialitzats. La diferència entre una declaració d’intencions i una millora efectiva continua sent decisiva.

La climatització dels centres educatius n’és un exemple especialment pròxim. En la prèvia de la manifestació, el portaveu d’STEPV a Alacant, Rubén Navas, denunciava que les mesures anunciades encara no havien arribat a moltes aules. Les promeses de confort tèrmic no poden donar-se per complides mentre els centres continuen denunciant condicions inadequades per a treballar i aprendre.

Tampoc ajuda a recuperar la confiança la prolongació del conflicte sobre les infraestructures educatives del pla Edificant. STEPV va denunciar el 10 de setembre el recurs de la Generalitat contra les sentències relatives a actuacions en quinze centres. El recurs no equival, per si mateix, a una desobediència judicial, però manté oberta una disputa sobre intervencions que les comunitats educatives continuen esperant. Les escoles necessiten obres i terminis, no una successió indefinida de litigis.

No oblidem com es va gestionar la vaga

La desconfiança no ha aparegut de sobte al setembre. Durant la vaga es van acumular decisions i episodis que expliquen per què el professorat reclama garanties, i no únicament noves reunions.

El 29 de maig, la Direcció General de Treball va ampliar els serveis mínims amb activitats relacionades amb les avaluacions finals, qualificacions, publicació de resultats, reclamacions i determinades proves d’accés. STEPV va anunciar que estudiava la possibilitat de recórrer la mesura. L’ampliació afectava, en plena vaga, l’abast pràctic de la protesta en un moment especialment sensible del curs.

El 31 de maig, segons el comunicat de STEPV, CCOO i UGT, Conselleria es va negar a reobrir la negociació salarial perquè ja havia arribat a un acord amb altres organitzacions. Els sindicats convocants de la vaga reclamaven continuar negociant després que el professorat consultat haguera rebutjat aquella proposta. Un acord parcial no podia presentar-se com la resolució d’un conflicte que els qui el sostenien no consideraven resolt.

Aquella mateixa nit es va produir un episodi especialment greu. El requeriment signat per la consellera, publicat per STEPV, donava trenta minuts per a abandonar la seu als representants que hi romanien i advertia de possibles actuacions disciplinàries i de la comunicació dels fets a les autoritats competents si apreciaven responsabilitats penals. L’administració ho justificava per la permanència no autoritzada i la recuperació del funcionament ordinari de l’edifici. El document acredita els advertiments; no acredita que s’executaren acomiadaments.

A això s’afegiren els canvis successius de les propostes. UGT va descriure fins a quatre versions de l’oferta salarial durant la negociació i va denunciar-ne la improvisació. Per a un col·lectiu que havia assumit el cost de la vaga, este funcionament alimentava la incertesa en lloc de facilitar un acord estable.

Fer més difícil sostindre una protesta no és el mateix que resoldre’n les causes. La resposta educativa que necessita el país no pot consistir a esperar que el cansament faça allò que la negociació no ha aconseguit.

Hi hagué reunions a l’estiu. On són els resultats suficients?

Durant l’estiu sí que es van celebrar meses de negociació. El 30 de juny es va abordar la qüestió de les infraestructures, sense avanços significatius segons STEPV. El 28 de juliol es van tractar les ràtios, amb una proposta que CCOO va considerar insuficient. Per tant, la qüestió no és negar que hi haguera reunions: és preguntar què van resoldre i què continua pendent.

CCOO va denunciar, a més, que en la mesa del 28 de juliol la documentació s’havia distribuït durant la mateixa reunió, sense temps previ per a estudiar-la. També reclamava negociar conjuntament ràtios, plantilles, inclusió i infraestructures, precisament per a evitar que la falta de recursos d’un àmbit servira d’excusa per a ajornar les millores d’un altre.

El matí del 12 de setembre, abans de les manifestacions, el secretari autonòmic d’Educació, Daniel McEvoy, va defensar les propostes de Conselleria, a les quals va atribuir un pressupost de 3.338 milions d’euros, i va demanar més negociació i menys confrontació. És la posició de l’administració; la xifra anunciada no demostra, per si sola, quines actuacions s’han executat ni quan arribaran totes les mesures als centres.

CCOO ja havia rebutjat el 7 de setembre que es presentara els sindicats com a contraris al diàleg: la seua secretària general, Xelo Valls, insistia que continuaven disposats a negociar i, alhora, mobilitzats. Negociar i manifestar-se no són opcions incompatibles. Demanar diàleg no pot significar exigir silenci.

A les demandes pendents s’ha afegit, a més, el rebuig sindical a les noves funcions d’inspecció vinculades a la denominada neutralitat ideològica. UGT va anunciar el 9 de setembre una denúncia davant l’Alta Inspecció de l’Estat, perquè considera que la mesura introdueix un clima d’intimidació. El sindicat reclama recursos i confiança en el treball docent, no un increment del control polític sobre les aules.

Una tardor de mobilització; un hivern que dependrà de les respostes

El 12 de setembre no s’ha plantejat com un acte aïllat. La Coordinadora d’Assemblees Docents del País Valencià i les organitzacions sindicals han treballat una estratègia de continuïtat: assemblees als centres, informació a les famílies, visibilització de les mancances i ampliació de les aliances socials. El document compartit estableix que les decisions s’han de debatre i consensuar col·lectivament.

La represa de la vaga indefinida continua sent una possibilitat, però no hi ha, en les fonts consultades fins al 13 de setembre, una nova data de represa ni un calendari d’hivern tancat. La mobilització pot intensificar-se si no hi ha respostes suficients; les formes i els moments hauran de decidir-se en els espais del moviment.

L’escenari és, per tant, condicional però clar: si Conselleria manté sense resoldre les qüestions que han originat el conflicte, la protesta té motius per a prolongar-se durant la tardor i arribar a l’hivern. No com una inèrcia, sinó com una decisió organitzada per a aconseguir millores.

Des d’Elx, la tasca és continuar fent comunitat: compartir informació als centres, explicar a les famílies què falta i per què, participar en les assemblees i convertir les dificultats que sovint es viuen en solitari en reivindicacions col·lectives.

Si Conselleria vol que el conflicte acabe, ha d’actuar sobre les causes que el provoquen, no sobre el dret a denunciar-les. L’estiu no ha esborrat les reivindicacions. L’hivern tampoc no ha de congelar-les.